DICTATS

18/11/2013

Vaig ser molt feliç en aquell viatge. Recordo que teníem el projecte de fer el recorregut en quatre cotxes, i de portar l’equipatge més imprescindible. 

El meu primer festeig, el meu primer enuig seriós, el meu primer mareig important, tot va succeir en aquell viatge. L’únic problema important va ser que en Gerard va adjudicar-me en Jeremíes (Jeremies) i la Gertrudis com a companys de cotxe, però aviat vaig desfer-me d’aquells mamarratxos. Vaig engegar-los a passeig, i vaig deixar-los tirats a la carretera perquè es van passar molt i no em mereixen cap respecte. 

Al vespre, després d’una dutxa, una mica de xampany i una estona de regateig amb la Joana, vaig arreglar-ho per anar amb en Jesús i la Gemma, que són gent “catxonda” que t’ajuda, i no et punxa contínuament, ni pretén donar una imatge falsejada.

25/11/2013

Ara, el que més greu li sap és la pèrdua de la seva fidelíssima màquina. Altres vegades també li havia anat d'un pèl, però sempre algú havia pogut apedaçar aquell estrambòtic automòbil i l’andròmina havia tornat a córrer. La història del cotxe el conduïa a les primeres escenes de la infància, allà on la memòria semblava aturar-se.

I entre tots els records, la figura de l’àvia envoltada pels nets que traïen amb la consegüent cridòria, l’aparició del cotxe al fons del camí del jardí.  Després l’excursió al molí i l’expedició a la vinya del pobre pagès. Allà amb l’oïda parada per no ser sorprès, l’assalt a un raïm massa verd i a uns préssecs massa madurs que li produïren l’única sensació poc màgica d’aquell dia ja tan llunyà.

VUIT DE MARÇ:

I, per no caure en descrèdit als ulls de les sufragistes d’avui dia, quan dic treballadors també em refereixo a les treballadores. Ja m’ho conec, això de sentir-se obligat a fer equilibris verbals monstruosos amb els dos sexes plegats a la llengua. I, com que les més afectades solen ser les dones que treballen perquè, són elles les que reben primer, estic força convençut que una mare soltera o una casada jove, que ahir encara tenia feina en una cadena de fabricació davant d’una màquina de desespinar peixos o en una fàbrica de bombetes, ara no ha agafat el coltell, és clar, però sí que ha dirigit bé el punt de mira. Sols les dones són tan conseqüents. 

27/01/2014

Aviseu al (el) comissari:

S’assabentà de l’assassinat una tarda grisa quan passejava per Saragossa. Al vespre ho va sentir a la televisió i l’endemà, tot buscant el resultat de les travesses, va llegir, per curiositat, la crònica de successos era un cas interessant. La víctima era un agent de assegurances. La seva esposa es posava molt nerviosa perquè era molt possessiva i ell sempre era fora de casa. Portaven una vida luxosa i tenien moltes despeses, necessitaven molts diners. Ella, ara, rebria moltes pessetes d’una pòlissa i això la feia sospitosa.

10/02/2014

TINTÍN IMMORTAL

Un sentiment poc familiar d’aflicció aclaparà Tintín. Una aflicció que s’endinsava tot traspassant la capa d’angoixa pels horribles tràngols que havien passat, fins a un lloc que li era desconegut. Aquest nou sentiment el rosegava com Milú rosegava llavors l’os però no sentia cap plaer amb les mossegades i mastegades del seu interior i amb aquelles fiblades va florir aleshores una cremor a la gola com podia existir res que cremés més que aquella flor ardent? Ni tan sols el sol, que esperava a l’exterior de la cova. Aquest sentiment era el que els adults anomenaven remordiment, el càstig de la culpabilitat.

17/03/2014

L'home construeix cases perquè està viu, però escriu llibres perquè sap que és mortal. Viu en colla perquè és gregari, però llegeix perquè sap que està sol. Aquesta lectura representa per a ell una companyia que no en substitueix cap altra, però que cap altre no sabria substituir. No li ofereix cap explicació definitiva sobre el seu destí, però teixeix una espessa xarxa de complicitats entre la vida i ell. Ínfimes i secretes complicitats que parlen de la paradoxal felicitat de viure mentre que, alhora, il·lumina l’absurditat tràgica de la vida. De manera que les nostres raons per llegir són tant estranyes com les nostres raons per viure. I ningú no té autoritat per demanar-nos comptes sobre aquesta intimitat.

“Com una novel·la”

Daniel Pennac.